180 OBRES (1977 - 2020)

(Bosc instrumentat perquè els arbres tinguin la paraula, bosc preparat -a la
manera del piano preparat de John Cage- perquè els arbres tinguin la paraula:
assaig de transcripció del so d’un bosc, primer amb fressejadors enfilats a les
branques, i després amb les branques sorollades pel pas del vent. Donem a
continuació el text transcrit.)

Un arbre s’adreça als humans.

Canvio verbalment les branques.
La veu d’una espluga de branques,
la veu tancant els arbres amb la boca
i tornant-los a obrir.

He procurat traduir en paraules aquests sorolls,
per empelt,
per cruixit,
però tot just si arribeu a llegir-ne les parts de so que cauen,
aquelles més feixugues que l’aire no pot portar
i li cauen.

L’arbre inacabat, l’arbre parlant, dret i inacabat
com una paraula que sona amb les lletres semiobertes.
Perquè el so també es fa llenya,
com si fos la paraula que portés robustes branques
i les parés a l’hàlit.

Flora i fauna de la paraula,
amb tota l’arbrissa i l’ocellada,
amb tots els cants i els voleteigs
sobre una voluntat molt fonda d’alfabet.

Que fan goig d’oir expressions
no del tot sotmeses a l’afany dels homes.
Com ara les dels arbres que s’aixequen
fins a les riberes de la llum
i sonen en aquests vorals sinuosos,
perquè allà on arriba la llum
és allà on bufa l’aire.

Deixeu que s’expressi
l’enramada cavitat oral,
el so que emet el fremiment d’unes fulles
a mercè d’uns textos sobrehumans,
d’uns textos que respiren, distrets,
amb unes paraules fortes
que sonen en el vent sense sucumbir-hi.

Quina ufaníssima remor
l’ensotament d’una boca en els arbres,
negres de la fondària de gola,
negres d’un hàlit obscur,
perquè els arbres són terra que sobresurt.
Una galanor de rams i rames:
rames obscures sota rams de llum.

Una enramada branca de llum
amb l’aire que hi brota
fins on pot ser un so tendre,
fins allà.

Puc parlar, doncs,
o gairebé.
Un ordre de paraules
com aquest,
entre la coagulació i la fluència,
més fluvials que els troncs,
més coriàcies que l’oratge.
Que és pel so que l’aire i la branca es barregen
amb el so com una fruita que treu l’aire de l’arbre,
amb el so com un suc que l’aire n’esprem.
Sento, pertot, que es revifen aires ben secs
i rebroten,
perquè la primera gran matèria de l’aire
és la seva narració contínua.

Conten que tots els vents del món
vingueren a posar-se en un arbre
perquè l’arbre els tingués en quietud.
I l’arbre no es movia
de tants de vents que hi reposaven,
que era meravella que l’arbre aniués
aquella quantitat celestial de forces.

Només he de dir la meva part,
la que em pertoca d’una paraula plantada d’arbres alts i espessos,
amb les greses, les calcàries, les pissarres,
que fan verdejar tota la raça dels arbres boscosos,
feta amb l’esclat del sol i l’ombra de la terra,
sota el moviment i la immobilitat de l’escriptura de l’aire,
amb la força del cel que s’hi amolla.

Només he de dir els xerrics, els espinguets, les refilades,
de l’arbre viu en l’arbre acústic.
Això,
el so plantat
d’unes lletres que cauen com l’ombra
o la fruita.
La fruita que es podreix
i torna més fèrtil la terra.
Talment una paraula que vol ser fidel,
que vol ser exacta,
torna al soroll d’on prové.

M’emparaulo de dir,
de moure’m.
M’emparaulo amb la branca que sona
i assenyala,
que signa i designa,
que ja no sé si és l’aire que em mou
o bé ell que obeeix el meu gest.

De vegades hi ha un gest humà a l’aire
d’arbres que es mouen
tal com està previst als textos.
És el parlar complet:
sons i més sons, camí de perdre’s.
Sons per anar-se’n cap on els vents els duguin,
cap on el pendent els cridi.
Segles i segles de feina,
de repassar els esborranys,
com una sencera voluntat forestal.

Sono i arrelo
inextricablement,
que no bastarien mil boques humanes
per fer el mateix so que fa el vent als arbres.
Un so repetit i tanmateix inanticipable,
com una única paraula a la qual tendíssim. 
No cal pas que us digui la voluntat
d’allenyar alguns renous fecunds,
que entrin, que s’afonin,
que no tot el so sigui passatger.

De so perdurable, però, n’hi ha cap?
Només un brogit que cruix,
un brogit rere un altre,
com si es trenqués el món de mica en mica amb cada so.

Condemna dels vents a xiular,
condemna sonora dels vents i els obstacles.
No hi ha cap decisió en la branca?
Cap?
Cap decisió en el buf?, cap intenció?
Cap consciència de parla,
o de capacitat de parlar,
o de voluntat de parlar?

Moure com sonalls les sonores alzines,
els auditoris drets
de parets ensurides.
Moure-les
com si componguéssim un ram
sobre el mateix turó que els fa de gerro,
sobre una paraula que té grans arbres
i tota ella és coberta d’ombra,
amb la volta blava del crani
on el vent és la respiració
i el sol és la ullada
i els punts cardinals són els costats
i els dies i les nits són les plantes dels peus.

De vegades hi ha un gest humà a l’aire
i les branques escarneixen els homes,
com si la branca se sentís embriagada de la identitat d’algú,
potser algú a qui ha demanat la paraula.

Quasi un empelt
l’arbre humanal,
l’arbre amb la mà oberta,
amb els dits estirats
però dòcils al grapat d’aire.
L’arboricultura de sons:
quin artífex hi haurà
que em sabés aclarir el fullatge
i etsecallar les rames,
amb vista a un so determinat?
Quina vegetació i quin vent li calen al mot or?
I al mot campana?
De quin vent i quina vegetació és fet el mot humà?
I el mot Corint?

Què us he de dir
si els vents bufen,
ara d’un cantó,
ara d’un altre,
sense la més lleu intervenció
de cap element providencial.
O sí?

La tradició de les alzines parlants es remunta a l’antic santuari que Zeus
tenia a Dodona (a la regió de l’Epir, prop de l’actual Ioànnina), on una alzina
sagrada, amb el murmuri de les fulles produït pel vent, donava entenent els
missatges del déu als seus sacerdots. El fet el recull Homer quan el déu «des
de l’arbre diví d’encelat fullam» aconsella a Ulisses que retorni a Ítaca. També
Èsquil en el Prometeu encadenat es fa ressò d’aquesta alzina que parla «clarament
i sense cap mena d’enigma». Segles més tard, Virgili, a les Geòrgiques, encara es
meravella de «l’alzina, gegant dels boscos, amb el seu fullatge estimat de
Júpiter». D’aleshores ençà, pel que sembla, les alzines han engolit el silenci dels
déus.
Ara bé, si els arbres, les roques i el cel no tenen o no ens sembla avui
que tinguin una veu divina, bo serà que els atorguem, almenys, una veu
democràtica: alguna forma participada, parlamentària i política de veu. Per tal
que els puguem cedir a ells la paraula i rebre’n el brogit. Ja ho diu Miquel
Bauçà: «No parlàvem i era el cel».