Sobre Perejaume
Sobre Perejaume / Bibliografia / Exposicions individuals / Exposicions col·lectives
L'obra de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) ha estat sovint considerada una obra complexa, l'origen de la qual s'ha vinculat a una tradició literària més que no pas a un estil o moviment artístic. Pintures, dibuixos, escultures, instal·lacions, fotografies, vídeos i llibres no esgoten la llista de mitjans i recursos que Perejaume ha emprat des de mitjans dels anys setanta, però el conjunt és del tot coherent i articula un sistema artístic de fonda contundència crítica amb les formes de la vida globalitzada. L'adhesió de Perjaume al localisme no té res a veure amb el folklore. Ans al contrari, en el seu cas és un senyal de radicalitat. Les llargues estades que fa en el món rural proven que la seva manera d'entendre l'art està lligada a formes de vida fortament vinculades a la pagesia, al·lèrgiques a l'atenció mediàtica. Un bon exemple dels lligams que Perejaume proposa entre l'escriptura i el món natural, tot fent servir un discurs en primera persona, es troba al seu llibre de pràctica poètica publicat l'any 2011, Pagèsiques.
Aquesta sistema ric i variat, en el qual conviuen tota mena d'objectes artístics, accions, declaracions i textos, genera els seus propis mètodes, sovint enunciats com un procediment que exigeix de ser acomplert. Si a les dècades dels anys 80 i 90 aquests mètodes van ser el collage, el pessebrisme, la despintura i l'oïsme, en les dues darreres dècades Perejaume ha enriquit el seu repertori amb un activisme poètic i nomàdic centrat en la recuperació de la materialitat històrica i ancestral dels llocs. Els objectius d'aquests mètodes sui generis evidencien una fusió de l'experiència, el llegat i el patrimoni cultural amb els estrats geològics i els detalls orogràfics. D'aquí en surt un atac a la centralitat de la percepció visual i els seus efectes polítics sobre el territori, fins al punt de proposar la noció de camp per desfer-se de la tradició que relliga la noció de paisatge a l'extractivisme. Tot i haver estat considerat un dels grans analistes del paisatge, aquest és un terme que Perejaume ha impugnat.
Dir camp en lloc de paisatge restitueix l'experiència viscuda a cada pam de terra, una experiència marginada pels discursos de caire universalista que promou la història de l'art. La fricció entre aquestes formes de vida l'empeny a fer derives i excursions que nodreixen i afaiçonen l'escriptura d'assajos com Treure una marededéu a ballar (2018). Amb aquests desplaçaments Perejaume allunya els artefactes culturals de les institucions encarregades de protegir-los i preservar-los. Arrossegats a la intempèrie, els significats estaran subjectes a condicions climatològiques adverses, poc clements amb la lògica pròpia del sistema de l'art.
El resultat és d'un exotisme enganyós. De fet, promou un espai comú on el que és humà i el que no ho és es troben gràcies a una escriptura poc convencional, tot plegat amb una ironia lluminosa. En aquest sentit, tot i que en un principi ningú li atribuís l'etiqueta, des dels inicis de la seva trajectòria Perejaume ha transitat els problemes propis de l'Antropocè. Les seves obres donen per feta una interacció geològica que pot semblar una llicència poètica, sense efectes sobre la realitat. Però no és així. En el marc de la seva pràctica, cultura i paisatge són indestriables i comparteixen una visió ecològica. Per això el decreixement esdevé la resposta freqüent d'una obra que a l'hora d'exhibir-se s'enfronta a les paradoxes d'aquest món. Així és com, en les dues retrospectives més importants dedicades a Perejaume fins al dia d'avui, els títols de les exposicions advocaven per fer reversible la saturació que caracteritza el món contemporani. L'una es deia "Deixar de fer una exposició" i l'altra "Ai, Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten no en faries cap de nova!".
© Martín García Pérez